Més enllà dels càrrecs, del que la gent coneix per la premsa, pels equips… com t’agradaria presentar-te?

Segurament no saben qui sóc, perquè conèixer la persona requereix proximitat i el dia a dia. Moltes vegades et veus condicionat pel relat que es vol establir d’algú que està a l’elit.

Avui em definiria com algú que ha entès que la seva feina va més enllà de preparar entrenaments, escollir un sistema, la tàctica, analitzar un rival. Al principi pensava que era això. Però després em vaig adonar que era una altra cosa.

Vaig tenir un noi a cadets que em va dir: «Quan et veig nerviós a la banda, em poso nerviós dins del joc.» Aquí és quan comences a adonar-te de l’impacte que té el teu comportament per als jugadors.

Abans el 100% del meu temps era la tàctica, la metodologia, preparar partits, analitzar rivals. Per a mi allò era el cent per cent. Però ara m’he adonat que era un 20% del que és ser primer entrenador. I l’altre 80% és bàsicament relacionar-te amb persones.

És important saber qui mana, i afegiria: qui influeix en el que mana. A Rússia, tothom sabia qui manava. La qüestió era que hi havia molta gent al seu voltant que intentava influir-lo.

M’interessa més, quan vaig a un país, conèixer quina cultura té i quins són els nivells de comunicació. No és el mateix parlar amb algú rus que amb algú de França, del món àrab o americans. Aquesta part, que és invisible per al gran públic, és molt important per a un entrenador.

Què és el més difícil de sostenir quan ja ets a l’elit?

El més difícil de mantenir és el teu criteri. Quan tot el soroll t’empeny a canviar, quan les crítiques són fàcils i superficials. No perquè la persona que les emet sigui superficial, sinó perquè la informació que té en estar fora només pot ser-ho.

Necessites suport. Tinc un coach personal, algú que va començar sent un amic, un company de curs d’entrenadors. És un professional que coneix l’esport, que coneix el patiment d’un entrenador perquè ho ha estat.

La solitud de l’entrenador existeix. Les decisions finals les prens tu, però tenir algú fora del soroll que t’ajudi a tenir claredat, per a mi és fonamental.

Com fas que un professional que ja és molt bo segueixi millorant?

Establir un entorn de comunicació fluida en què no se sentin limitats per tu, que tinguin autonomia, que puguin permetre’s errors sense que aquests errors suposin la seva mort esportiva, que puguin expressar-se de manera oberta. Per això sempre tinc la porta del meu despatx oberta.

Quan un jugador no rendeix com esperes, el primer que em faig és preguntar-me des de tots els angles què li passa. No el poso a la posició adequada? Té algun problema personal? Estic comunicant bé el que necessito d’ell? Les causes mai són una sola cosa.

He tingut jugadors passant per processos personals duríssims. Quan tu ho entens, la teva feina canvia: ja no és corregir, és acompanyar. És dir-los: per què no parles amb un psicòleg? Com et podem ajudar des del club?

És com tenir 25 fills. Ser guia, ser exemple, dir-los el que fan bé però sobretot el que fan malament. Això també és cuidar-los. Cada cop que em toca tenir una conversa difícil, em costa dormir. Busques les paraules, hi dones voltes.

Un jugador d’alt nivell té molta gent dient-li el que fa bé. Fins i tot les coses que no fa bé també li diuen. A l’entrenador li toca la part difícil: dir les coses que fan malament. Però no per fer-los mal, sinó per ajudar-los.

Quina ha estat una de les decisions professionals més incòmodes que t’hagi tocat prendre?

Aprendre a gestionar qui juga i qui no. A mi em va tocar patir de petit el no jugar, fins i tot una temporada sencera jugant 5 minuts literals. Això et marca.

Hi va haver una persona, Santi Pou, que em va ajudar a sistematitzar aquest procés. Vam construir un arbre de decisió: com havia entrenat el jugador, el rival, el moment de l’equip. Tot això em va ajudar a entendre que aquella decisió no era personal, sinó professional.

Quin és el preu personal que creus que ja no val la pena pagar en alt rendiment?

A la meva última etapa vaig estar un any i vuit mesos lluny de la meva família i vaig aprendre alguna cosa de mi que pensava que era diferent: que era fort i que podia suportar la separació. I em vaig adonar que no.

Quan estàs sol, l’equip es converteix en la teva única obsessió i penses en l’equip les 24 hores. I això no és bo perquè et treu claredat.

Ara, alhora que rebo una oferta o una aproximació, si no passa el requisit de la família, per a mi l’oferta ja no és oferta. Si no compleix aquest requisit previ, no analitzo la resta: no analitzo com és el club, la plantilla, la situació de l’equip.

Va arribar un moment en què el club va prendre decisions que van canviar-ho tot. Quan canvien les circumstàncies del que dona sentit al projecte, no té sentit continuar. Vaig parlar amb el propietari, li vaig dir que el millor era que me n’anés i vaig renunciar a un any i mig d’un gran contracte.

Sempre procuro que la gent que està al meu voltant estigui el millor possible. Moltes vegades cobren menys que tu, estan lluny de la família, tenen els mateixos sacrificis.

Segurament aquest format d’entrevista és el que et permet expressar el que ets i fugir del relat que tots construeixen de tu, que moltes vegades és interessat.

Sempre tinc al cap aquella frase: «Ara que t’he conegut, he canviat la meva opinió sobre tu. No pensava que fossis així.» Segurament és un error meu, que no sóc capaç de transmetre el que sóc amb un altre format. Però treballem per millorar-ho.