Futbol modern: quan la visió i les dades es troben

Vaig començar a analitzar partits amb un programari anomenat Pinnacle Studio. Em costava vuit hores analitzar un sol partit. Va ser la primera eina que vaig utilitzar per poder visionar i gravar partits de futbol base. Ningú m’ho va demanar. Ho feia perquè volia entendre el joc a un nivell que no es veia des de la graderia ni des del camp.

Avui, qualsevol club professional compta amb un departament d’anàlisi amb eines que, fa vint anys, haurien semblat ciència ficció. Plataformes de vídeo que etiqueten jugades automàticament. GPS que mesuren la càrrega física en temps real. Models matemàtics que calculen la probabilitat de gol esperat. Bases de dades amb informació de milers de jugadors de tot el planeta.

I, malgrat tot, la pregunta continua sent la mateixa: què en fem de tot això?

La dada sense context és soroll

Una de les lliçons més importants que he après en la meva carrera és que la dada només té valor quan s’interpreta amb criteri.

Vaig tenir el privilegi de col·laborar amb Media Coach en el desenvolupament del programa de dades de LaLiga. I hi va haver un moment en què els vaig dir una cosa que potser no esperaven: s’estaven generant massa dades. Els professionals del futbol no estàvem preparats per assumir aquesta quantitat d’informació. Vam passar de no tenir gairebé res a una allau, i això feia pràcticament impossible decidir què era el que realment importava per ensenyar als teus jugadors.

He vist informes d’scouting amb cinquanta mètriques per jugador que no servien absolutament per a res. I he vist un vídeo de tres minuts, ben editat i ben explicat, canviar la preparació tàctica de tot un equip.

La diferència no rau en la quantitat de dades. Rau a saber quines preguntes fer a la informació.

Un exemple. Al FC Barcelona vaig tenir el privilegi de treballar amb una de les millors plantilles de la història del futbol. Com prepares un partit quan tens Messi, Neymar, Suárez i Iniesta? Un dia li vaig preguntar a Iniesta com els podíem ajudar des del cos tècnic. Em va dir: «Digueu-nos on són els espais.»

Aquesta frase ho va canviar tot per a mi. A partir d’aquí, ens vam centrar a detectar les mancances del rival i transmetre-les-hi de la forma més clara possible. Ells feien la resta, a una velocitat que no té explicació racional.

Com millor és el jugador, menys necessita que li diguis. Però el poc que li dius ha de ser exacte.

Quatre lligues, quatre formes d’entendre el joc

He tingut la sort —i a vegades la dificultat— d’entrenar a quatre lligues europees i cinc països. Espanya, França, Itàlia, Rússia. Cadascuna amb la seva cultura, el seu ritme, les seves exigències.

A Espanya, el joc és posicional. La possessió com a eina de control. Hi vaig créixer i la porto a l’ADN, però he après que possessió sense intenció és temps perdut.

A França, vaig descobrir un futbol més físic i vertical del que m’esperava. Al Mònaco, adaptar la metodologia del Barça a l’ADN de la Ligue 1 em va obligar a replantejar conviccions que donava per inamovibles. Va ser incòmode. Va ser necessari.

A Itàlia, cada matís tàctic que proposaves era neutralitzat pel rival la setmana següent. El calcio t’obliga a reinventar-te constantment. És la millor escola possible per entendre que en el futbol no pots repetir receptes.

A Rússia, el repte era un altre: gestionar desplaçaments de més de set fusos horaris, adaptar la planificació a l’hivern extrem i construir un equip competitiu en un entorn que t’expulsa de la teva zona de confort cada dia.

Què tenen en comú les quatre experiències? Que la idea de joc importa, però la capacitat d’adaptació importa més.

La tecnologia com a aliada, no com a crossa

Utilitzo tecnologia a la meva feina. Sempre ho he fet. Amb catorze anys ja gravava partits quan ningú ho feia. Vaig analitzar els quatre anys de Guardiola al Barça partit a partit. Em vaig gastar el meu primer sou en un projector per portar-lo als camps de futbol base.

Avui faig servir plataformes d’anàlisi de vídeo, dades de rendiment físic, eines d’intel·ligència artificial. Com les fan servir els equips mèdics, els departaments d’scouting i els clubs de tot el món.

Però hi ha una línia que és important no creuar: la tecnologia informa; l’entrenador decideix.

La dada et diu que un jugador ha corregut 11,5 quilòmetres. No et diu que ha discutit amb el seu company d’habitació la nit anterior. El vídeo et mostra que l’equip perd la referència en la sortida de pilota. No et diu que el central té por de fallar perquè la setmana passada l’error va ser seu i la grada el va xiular.

El futbol és massa complex per resoldre’l només amb una pissarra. I massa humà per resoldre’l només amb dades.

L’entrenador del futur

Em pregunten sovint quin perfil tindrà l’entrenador del futur. La meva resposta és sempre la mateixa: serà algú que sàpiga llegir dades i llegir persones. Que domini la tecnologia i entengui que un vestidor es gestiona amb mirades, converses a les set del matí i la capacitat de transmetre confiança quan tot va malament.

He après, a base d’experiència i també d’errors, que el tracte amb les persones és el 80% de la feina. Abans dedicava la major part del meu temps a la tàctica. Avui ho veig a l’inrevés. A nivell tàctic, les diferències entre entrenadors d’elit són mínimes. El que marca la diferència real és com tractes a la gent. Com anticipes el que senten. Com construeixes confiança.

Un vestidor detecta en trenta segons quan no ets sincer.

El que em defineix

No vaig ser jugador professional. Per això estudio el doble.

El meu camí ha estat diferent del de la majoria d’entrenadors: des de l’anàlisi, des de l’estudi, des de l’obsessió per entendre el joc des de tots els angles possibles. Aquest recorregut m’ha ensenyat que en el futbol modern no existeix una fórmula única.

El que sí que existeix és una actitud: la de continuar aprenent cada dia, la d’escoltar abans d’imposar, la de fer servir totes les eines disponibles sense oblidar que l’ingredient principal sempre seran les persones.

La meva visió del futbol modern es resumeix en una idea: jugar els dos partits. El del camp i el de fora del camp. Amb la mateixa preparació, la mateixa exigència i els mateixos valors.

Perquè al final, la millor metodologia del món no serveix de res si la persona que l’aplica no és capaç de transmetre-la amb convicció.